Primera persona del plural

Juan Genovés. Anar i tornar.

Aquest blog està pensat en primera persona del plural. És per això que també està redactat de la mateixa manera. La proposta que conté ha de poder ser interpretada com una invitació a fer un camí. Aquest recorregut, però, ha de ser compartit, la qual cosa ha d’implicar poder ocupar una posició assimilable.

Per això, tot i que es tracta d’una convenció generalment acceptada, s’ha evitat l’ús de l’imperatiu. El procés educatiu no ha de ser la resposta a una instrucció, sinó el resultat d’un descobriment personal. Tal i com expressa Albert Camus en la seua novel·la “El primer home” el major mèrit del seu professor era que considerava els seus alumnes com a dignes de descobrir el món. Cal, per tant, transmetre aquesta confiança en l’alumnat.

Per aquest mateix motiu, no hi ha un material diferenciat per a les persones que intervenen en aquest procés. Aquest fet s’explica, en part, per la necessitat de reformular els rols que han estat assumits tradicionalment dins l’aula. A banda d’això, també es pretén afavorir una relació de complicitat amb l’educand. A més a més, aquesta fórmula permet que puguen ser incorporats altres subjectes que intervenen en el procés educatiu i la participació dels quals pot contribuir decisivament a donar-li un sentit diferent. Aquest és el cas, entre d’altres, de les companyes i els companys o de les famílies.   

En ocasions resulta molt difícil diferenciar entre aprendre i ensenyar. Probablement això és així perquè no és possible educar sense  compartir. Pensar en primera persona del plural és un mode de resoldre aquesta qüestió i, sobretot, una actitud necessària per a comprendre el valor d’aquesta experiència.